Dani Gómez-Olivé i Casas. ODG i Eulàlia Reguant. Justícia i Pau. Setembre de 2011

Quan s’afirma constantment que Espanya té un problema de deute sobirà, a què ens referim? És cert que l’administració pública espanyola té un problema de sobre endeutament? La veritat és que el problema del deute espanyol radica fonamentalment en el deute que ha acumulat el sector privat espanyol, que és el que s’ha endeutat fins a nivells insostenibles i que, pel fet d’estar avalat en gran part per l’Estat, ha fet que el que ara està en joc sigui el futur de l’economia espanyola.

Entendre el deute espanyol…

No és fàcil conèixer l’import exacte del volum del deute de l’economia espanyola: el que deuen les administracions públiques, empreses, bancs i famílies espanyoles, tant a l’exterior com a l’interior del país. Això és així perquè no se coneix amb exactitud el deute que ha adquirit el sector financer espanyol en els últims anys. No obstant això, si prenem com a referència dos estudis elaborats per institucions estrangeres[1] podem estimar (a la baixa) que a finals de l’any 2009 l’import total del deute es va situar al voltant del 400% del PIB. És a dir, quatre vegades la capacitat de creixement i creació de riquesa de l’economia espanyola durant aquell any. Si donem per vàlida l’estimació del 400% del PIB, el maig de 2011 el deute total, en nombres absoluts, estaria al voltant dels 4,25 bilions d’euros. D’acord amb el Banc d’Espanya, del total del deute, la quantitat que deuen les administracions públiques representa menys de 700.000 milions d’euros, la de les famílies espanyoles és una mica inferior al bilió d’euros i la de les empreses és d’1,3 bilions. Pel que fa al deute que els bancs espanyols han contret entre ells o amb creditors internacionals (ja sigui amb bancs privats o públics, com és el cas del Banc Central Europeu, o amb fons i assegurances), es mou al voltant de l’1,35 bilions d’euros.

D’aquesta manera, el deute que han adquirit totes les administracions públiques només representa el 16% del total del que s’exigeix a l’economia espanyola. O el que és el mateix, el 84% restant ha estat adquirit per actors privats, i els bancs (amb un 32%) i les empreses no financeres (amb un 31%) són els principals causants del sobre endeutament de l’economia espanyola.

Com ha estat possible arribar a aquesta situació de sobre endeutament? Des de l’entrada de l’euro el creixement d’Alemanya s’ha accentuat gràcies a l’endeutament dels països més dèbils de la unió monetària. És a dir, perquè Alemanya necessitava col·locar els seus excedents de capital, i amb l’entrada de l’euro, va estar finançant l’exportació dels seus béns i serveis cap als denominats països perifèrics de la UE mitjançant la concessió de crèdits.

Si promotors i constructors espanyols van poder endeutar-se d’una manera tan irracional va ser per la facilitat que tenien per trobar crèdit barat, que els venia, en gran mesura, directa o indirectament, d’Alemanya, amb la fe cega que aquest era un negoci que mai tenia pèrdues. Així, els bancs alemanys van prestar directament als empresaris del negoci del totxo espanyol i indirectament van prestar diners als bancs espanyols, els quals també van voler treure partit de la bombolla immobiliària. Així va ser com els bancs espanyols van poder atorgar tan fàcilment centenars de milers d’hipoteques i de crèdits a famílies i a empreses espanyoles, especialment al sector de la construcció.

Podem afirmar que en l’origen d’aquest voluminós deute privat hi ha part de responsabilitat (o, millor dit, irresponsabilitat) d’aquells que van prestar sense cap tipus de control sobre la capacitat real de retorn d’aquests crèdits. Per això, en cas que l’impagament sigui real, tal com un deute d’aquest calibre indica que pot succeir, també s’hauran d’exigir corresponsabilitats al creditor privat estranger i espanyol que va concedir els crèdits sense les oportunes garanties.

El que l’economia espanyola deu fora de les seves fronteres: el nostre deute extern

El deute que des de l’Estat espanyol es té amb creditors estrangers (deute extern brut), a 31 de Març de 2011, ascendeix a 1,7 bilions d’euros, xifra que representa prop del 170% del PIB espanyol. Segons els càlculs anteriors, la quantitat significa gairebé la meitat del que deu el conjunt de l’economia espanyola. La resta seria deute amb creditors espanyols.

De tot això, la part de deute públic amb l’estranger representa únicament el 18% del total del deute extern (307.000 milions d’euros), mentre que tot el sector privat deu el 82% restant (1,4 bilions d’euros). En aquest cas, les entitats financeres també són les principals deutores, amb un 44% del deute extern espanyol (760.000 milions d’euros), mentre que els altres sectors deuen el 38% restant (662.000 milions). Així, d’acord amb el Banc d’Espanya, els actors privats deuen a l’estranger una quantitat propera al 140% del PIB espanyol, en un moment d’estancament de l’economia i amb gairebé 5 milions de persones a l’atur. D’aquí el nerviosisme del mercat internacional, ja que un possible impagament del deute extern per part dels deutors privats tindria efectes immediats també sobre els creditors estrangers.

Per saber qui està al darrera de les pressions estrangeres, hem de saber quins són els bancs internacionals creditors d‘aquest deute. Segons l’informe publicat el març de 2011 pel Banc Internacional de Pagaments (BIP) els bancs d’Alemanya posseïen el 22% del deute extern net. El segueixen els bancs de França amb un 20%, els dels EUA amb un 17%, els de Gran Bretanya amb el 14%, els d’Itàlia amb un 4% i els d’altres països de la UE amb un 16%. D’aquí que les trucades de Merkel, Sarkozy, Obama i de la Comissió Europea el mes de maig de 2010 al president Zapatero per tal que prioritzés el pagament del deute per sobre de la despesa social tinguessin el seu efecte, ja que qui va trucar no va ser més que el “cobrador del frac”.[2]

D’aquest mateix informe del BIP és important ressaltar que Espanya té un deute exterior net (un cop restat al deute brut la quantitat que es deu als creditors espanyols des de l‘exterior) amb bancs estrangers de més de 800.000 milions d’euros (aproximadament un 80% del PIB espanyol). D’aquest deute, només un 11% procedeix del sector públic,motiu pel qual el 89% de l’import que l‘economia espanyola deu a bancs estrangers (prop de 715.000 milions d’euros) ho deu el sector privat espanyol.

En conseqüència, el risc d’impagament radica principalment en el sector privat i no en el públic. Si és així, per què els creditors espanyols i internacionals estan pressionant el Govern per fer reformes, retallades i privatitzacions, com si fos precisament en el sector públic on radiqués la causa de tots els mals?

El fet que el Govern central s’hagi mostrat disposat a avalar i garantir gran part (per no dir la totalitat) del deute privat dels bancs ha suposat que el mercat (és a dir, els creditors del deute espanyol) hagin enfocat la seva pressió sobre les finances públiques, per tal que estiguin més sanejades que mai, per si finalment l’Estat ha de sortir al rescat d’impagaments de la banca privada espanyola. I com de sanejada està l’economia espanyola?

Segons el tractat de Maastricht, aprovat pels països de la Unió Europea l’any 1992, cadascun dels països membres haurà de tenir un dèficit públic anual inferior al 3% del PIB i un deute públic acumulat inferior al 60% del seu PIB. Pel mateix tractat, és obligació dels països membres complir estrictament amb cadascun d’aquests dos macro indicadors econòmics, amb la finalitat (es diu) d’afavorir la convergència econòmica entre els països de la Unió. Ambdós indicadors mostren que l’Estat espanyol ha complert estrictament fins a l’esclat de la crisi. No obstant això, no hi ha estudis seriosos que expliquin perquè és necessari obeir a aquests nivells de disciplina fiscal, més quan s’està en un període de recessió o d’estancament de l’economia.

Sobre el dèficit públic…

Els comptes públics espanyols estaven altament sanejats abans de la crisi econòmica. Pel que fa al dèficit públic, no va ser fins l’any 2008, ja en plena crisi financera i econòmica, que es va tornar a tenir un dèficit públic superior al 3% del PIB. De fet, en els nou anys anteriors a la crisi, el dèficit pressupostari sempre s’havia mantingut per sota del 3%, i s’havia arribat a tenir, fins i tot, superàvit fiscal els tres anys immediatament anteriors a l’esclat de la crisi.

No obstant això, amb la crisi es produeix una caiguda en picat dels ingressos de les administracions públiques a causa del tancament internacional del crèdit, que provoca la fallida de milers d’empreses i l’augment estrepitós de l’atur al país, que passa del 8% al 21% de la població activa en menys de tres anys. D’aquesta manera, d’una banda s’ingressa menys, perquè hi ha menys gent cotitzant, i d’altra banda, es gasta més, perquè hi ha més gent que està cobrant la prestació de l’atur. La factura de la despesa pública també ha augmentat a causa de les ajudes al sector bancari que, tal com ja veurem més endavant, ascendeix a un mínim de 100.000 milions d’euros. Alhora, hi ha una important disminució d’ingressos per la caiguda de la recaptació per l’impost de societats, a causa tal com s’ha dit, del tancament de moltes empreses. Això ha suposat que, en només dos anys, l’Estat espanyol hagi passat de tenir un superàvit del 2% l’any 2007 a un dèficit de l’11% l’any 2009.

Tot això ho provoca el descontrol financer i també la manera com es recapten els impostos a l’Estat espanyol, que depèn fonamentalment de les rentes de treball de les classes assalariades i no de la tributació sobre el capital de les classes altes i rendistes. Tot això ha provocat que a finals del 2010 el dèficit fiscal s’hagi situat en el 9,2% del PIB espanyol (98.227 milions d’euros), mentre que la mitjana de la UE és del 6,4%.

Lamentablement, les solucions que fins ara ha dut a terme el Govern espanyol per reduir aquest dèficit estaven en la línea de retallar despesa pública, en lloc d’augmentar els ingressos per mitjà d’impostos directes. Així, mentre el Govern tranquil·litzava els mercats presentant una retallada de la despesa social de 15.000 milions d’euros, no s’ha plantejat cap reforma fiscal progressiva en profunditat. S’ha procedit a fer el contrari. L’any 2008 es va eliminar l’impost de patrimoni, un impost que en l’últim exercici en què es va declarar (2007), va suposar una recaptació de més de 2.120 milions d’euros per a les arques públiques.[3] En les últimes setmanes el Govern espanyol ha anunciat la recuperació d’aquest impost, bastant descafeïnat respecte a l’anterior. Només pagaran aquells contribuents el patrimoni dels quals superi els 700.000 euros, la qual cosa suposa multiplicar gairebé per set el límit anterior. A més, el mínim exempt per habitatge habitual s’eleva a 300.000 euros, el doble del que hi havia el 2008. També durant l’última dècada s’ha produït la pràctica desaparició d’un altre impost que afavoreix les rendes superiors: l’impost de successions i donacions, la recaptació del qual s’estima en 3.000 milions d’euros. Així mateix, també és alarmant la disminució progressiva de l’impost que han de pagar les persones que més tenen sobre les rendes del treball de les persones físiques (IRPF). Així, quan es va crear aquest impost l’any 1978, les persones que més salari reben pagaven el 65%, mentre que en l’actualitat, els que més guanyen, paguen només un 45% (que podem comparar amb el 56% que paguen en Suècia, el 54% de Bèlgica o el 52% d’Holanda). Per la seva part, tot i que l’impost de societats és del 30% dels beneficis per a les grans empreses, en realitat aquestes únicament tributen una mitjana del 15%. A més, el gran capital s’amaga rere les Societats d’Inversió de Capital Variable (SICAV), que només tributen a l’1%. Tot això sense considerar l’elevat frau fiscal que impera al país, que s’estima al voltant dels 80.000 milions d’euros, xifra que suposa més de 5 vegades les retallades socials del govern socialista.[4]

En conseqüència, s’entén que per afrontar l’equilibri fiscal s’ha de desenvolupar una nova política fiscal, que obligui a pagar més a qui més té. D’aquesta manera es recaptarien més impostos, el dèficit fiscal seria molt menor i es podrien dur a terme polítiques molt més redistributives.

…i sobre el deute públic

Pel que fa al deute públic espanyol s’ha de dir que fins a finals de l’any 2010 complia estrictament amb els criteris de Maastricht. Així, el 31 de desembre de 2010 aquest se situava en el 60,1% del PIB espanyol. De fet, el deute públic espanyol és dels més baixos dels països de la zona euro, ja que en molts el seu deute públic supera sorprenentment aquest llindar des de fa temps. Aquest és el cas de França (82%), Alemanya (83%), Portugal (93%), Irlanda (96%), Bèlgica (97%), Itàlia (119%) o Grècia (143%), mentre que la mitja de la UE era del 80%. Des de l’any 2000 el deute públic espanyol s’ha situat sempre per sota del 60% del PIB i no ha estat fins a l’inici de la crisi quan aquest ha augmentat del 40% de 2008 al 60% de finals del 2010. Això ha estat així, precisament, per la necessitat del Govern central d’emetre deute públic per poder fer front a les ajudes als bancs privats i a l’augment del dèficit. Tot i així, segons les provisions oficials, el deute públic se situarà per sota del 70% del PIB a finals de 2011, per sota de la mitjana europea.

Llavors, per què se centra l’atenció sobre el deute públic espanyol si és dels més baixos de la UE? Per què els mercats no assetgen d’igual manera altres economies europees com la francesa o l’alemanya, que tenen un deute públic molt superior a l’espanyol? És difícil respondre aquesta qüestió, però part de la resposta es troba en el fet que són precisament els bancs alemanys i francesos els que major deute contret tenen amb l’economia espanyola (ja sigui pública o privada). Així, són ells els que també pressionen per tal que l’economia pública espanyola estigui tan sanejada com sigui possible, per si es dóna el cas que l’Estat espanyol s’hagi de fer càrrec del deute privat dels bancs espanyols del qual ells mateixos són també creditors.

Però això només respon a part de la pregunta plantejada, ja que menys de la meitat del deute públic està en mans estrangeres. En realitat són els bancs i els inversors espanyols els principals creditors del deute públic espanyol, ja que en posseeixen un 55% del total. Així, com a creditors obliguen al Govern a prioritzar el pagament dels deutes que l’Estat té amb ells per sobre de la seva obligació bàsica, que és la de cobrir les necessitats socials bàsiques de la població. Aquesta obligació s’ha traslladat ara a la Constitució espanyola. La recent reforma de la Constitució, realitzada sense referèndum i amb un ampli rebuig de la societat civil, no només fixa un límit al dèficit públic, sinó que estableix que el pagament del deute “gaudirà de prioritat absoluta”. A més determina que els crèdits que generen aquest deute “no podran ser objecte d’esmena o modificació”, i d’aquesta manera limiten la capacitat sobirana de negociar una reestructuració del deute o fins i tot de decidir el seu repudi en cas que sigui necessari[5].

I si això no fos suficient, els bancs també exigeixen al Govern que s’endeuti per convertir el seu deute privat en deute públic. Com? A través de mecanismes tan subtils i difícils d’entendre per al conjunt de la població com són la compra d’actius tòxics (els més que improbables cobraments de la bombolla immobiliària), avals, garanties i ajudes públiques per salvar i reestructurar el sector financer.

Així, pel que se sap, en total s’ha destinat un mínim de 100.000 milions d’euros (el 10% del PIB espanyol) a ajudes públiques als bancs. Aquestes han servit per tal que el sector financer privat pugui desfer-se d’actius tòxics dels seus balanços, pagar part dels seus deutes i reestructurar-se per guanyar competitivitat i beneficis en l’actual moment de crisi. I això, en gran part ha estat possible perquè l’Estat s’ha endeutat, en nom de la ciutadania, per poder ajudar a la banca privada.

És així com la banca privada, que en realitat és el sector més endeutat, està aconseguint, amb la pressió que exerceix sobre el Govern, convertir els seus deutes privats en els nostres deutes públics. És, com a mínim, una paradoxa que els mateixos actors que van causar la crisis siguin els que ara exigeixen que sigui la població qui pagui la festa dels anys de crèdit fàcil.

En aquest sentit hem de tenir en compte que, quan se’ns diu que hi ha «pressió dels mercats financers», aquesta pressió també té noms i cognoms espanyols, entre altres el d’Emilio Botín del Banc de Santander, el de Francisco González del BBVA, el de Rodrigo Rato de Bankia o el d’Isidre Fainé de CaixaBank. Són ells, entre altres, els que van estar especulant en el mercat immobiliari, i ara surten guanyant. Com, sinó, és possible que els principals bancs espanyols, juntament amb les grans empreses, hagin pogut maximitzar beneficis fins i tot en anys de crisi? Com és possible que les empreses que cotitzen a l‘IBEX–35, l’any 2010 obtinguessin beneficis per més de 50.000 milions d’euros, una xifra que triplica la retallada social aplicada pel govern socialista? Com és possible que més del 80% de les empreses de l’IBEX tinguin seu en paradisos fiscals i ningú no els hi digui res?

Així, quan els creditors internacionals veuen que el Govern espanyol està disposat a tot tipus de mecanismes financers (garanties, avals, emissió de bons…) per salvar el sector bancari, entenen que a qui s’ha de pressionar és al Govern, sabent que, en última instància, l’Estat avalarà qualsevol impagament dels grans actors privats, especialment el dels bancs. Per aquest motiu, tot i que el deute sobirà només hauria de referir-se al públic, en el cas espanyol, tal com ha succeït abans en països com l’Equador o Irlanda, entre molts altres, també afecta el deute privat.

I quant ens costa la factura del deute?

Les pressions dels creditors tenen el seu efecte més enllà dels ajustos per retallar la despesa. També han aconseguit que l’Estat sigui un bon pagador. Així, si analitzem el pagament d’interessos del deute espanyol, observem que està augmentant a gran velocitat en els últims anys. L’any 2011 l’Estat gastarà en el pagament d’interessos del deute un mínim del 2,6% del PIB. En termes absoluts suposa augmentar aquesta partida en més d’un 65% amb relació a l’inici de la crisi, i ha superat els 27.000 milions d’euros, és a dir, gairebé dos cops les retallades socials del Govern per als anys 2010 i 2011.

En valors absoluts mai s’havia pagat tant per retornar interessos del deute. D’una banda, el Govern ha de refinançar cada vegada més deute, és a dir, ha de fer emissions de bons més quantioses per poder renovar els deutes pendents. Però també a l‘augment del tipus d’interès que l’Estat ha de pagar per col·locar els seus bons als mercats. Aquest augment es deu a la pressió cada cop major dels mercats sobre el deute públic espanyol, de la qual en gran part són responsables les agències de qualificació com ara Fitch, Standard & Poor’s i Moody’s. Aquestes agències, de titularitat privada i vinculades als grans bancs i fons d’inversió internacionals, guanyen enormes beneficis mitjançant l’especulació amb els bons de deute sobirà, i la qualificació a la baixa de deutes públics tan sanejats com l’espanyol.[6]

Aquesta pressió dels mercats financers va en detriment de la ciutadania, que s’està quedant sense recursos, a causa de les retallades, i que necessita més que mai serveis públics tan essencials com són la salut, l’educació o els serveis socials. S’ha de destacar que les ajudes o subsidis socials han passat a ser essencials per a més d’1,3 milions de famílies, en què tots els membres estan en situació d’atur.

[1] Dades extretes de l’informe Debt and deleveraging: the global credit bubble and its economical consequences, elaborat per McKinsey Global Institute i publicat a: http://es.scribd.com/doc/61035961/M… (pàgina 63) i de l’informe Eurozone: between the austerity and default, editat per Research on Money and Finance, a: http://www.researchonmoneyandfinanc… (pàgina 8)

[2] El 12 de maig de 2010, el president Zapatero va presentar al Congrés el major pla de retallades socials en 30 anys per un import de 15.000 milions d’euros (el 1,5 del PIB espanyol), després de rebre pressions de tota la comunitat internacional

[3] És important tenir en compte que l’impost del patrimoni suprimit l’any 2008 només gravava la riquesa que posseïen les persones amb un patrimoni superior a 120.000 €, excloses hipoteques, deutes i càrregues de béns i drets, i en el qual computaven tots els béns i drets, tret l’habitatge habitual i el valor del negoci del qual el contribuent obtenia el seu ingrés principal en l’IRPF

[4] Aquesta xifra s’ha trobat a l’article ¡Rebélate!, de Vicenç Navarro, que està penjat al blog de Público des del 14 d’abril de 2011, a: http://blogs.publico.es/dominiopubl…

[5] Article 134.3 de la Constitució espanyola. Vegeu anàlisi a Gurusblog “La diabólica cláusula de la Reforma de la Constitución que entrega a España a los acreedores”, 1 de setembre de 2011, http://www.gurusblog.com/archives/r… i “Reformando la Constitución o llamando al exorcista”, 31 d’agost de 2011, http://www.gurusblog.com/archives/r…

[6] Això ha motivat que diverses associacions espanyoles de juristes i ciutadans hagin presentat una querella criminal a l’Audiència Nacional espanyola contra aquestes agències en què les acusen d’“alterar el preu del deute públic als mercats” i d’utilitzar informació reservada “de forma il·legítima” per a benefici propi o dels seus clients. Més informació a: http://www.acordem.org/2011/04/23/l…